LA VARIANT DE LA DISCòRDIA

Aquestes darreres setmanes els ciutadans de Catalunya han vist i escoltat que quelcom passa a la plàcida i humida Girona: algú no està d'acord amb un projecte beneït pel MOPU, per l'Al calde i President de la Federació Catalana de Municipis Joaquim Nadal, i sembla que per set o vuit alcaldes més: no accepten que la variant de Girona afecti la vall de Sant Daniel.

Una mica d'història

Al peu de Montjuïc i les Pedreres, envoltada per quatre rius, Girona és una petita capital que mai no ha sabut com resol dre una contradicció asfixiant: l'índex més alt de vehicles per càpita i alhora una xarxa viària obsoleta.

Cap als anys 60, diversos problemes i pressions varen impe dir la construcció d'una variant pel pla de Girona. Molts boti guers varen creure llavors que perdrien clients si se'ls facili tava una via ràpida: massa tard comprengueren que fer/los fer cues no era la millor manera de retenir/los.

Malgrat tot cal tenir present que aquella variant, d'haver/ se construït, jugaria avui el paper que ara fa la carretera de Barcelona: una via urbana saturada pel trànsit urbà, en la que es barrejaria el trànsit de pas amb la improvisació i caos d'una xarxa viària de descongestió interna sempre projectada però mai duta a terme. Els embussos que ara suporta la plaça més cèntrica de la ciutat es produirien a cinc/cents metres de distància, però es produirien igual.

Els mesos previs a les primeres eleccions municipals demo cràtiques, la primavera del 1979, es torna a plantejar el proble ma de la circunvalació a la ciutat. Una entitat ciutadana proposa als candidats la solució autopista com a alternativa. La propos ta, plantejada per primera vegada en forma de recuperació de la concessió, no té massa ressó. Les eleccions passen i el tema queda adormit.

Quatre anys més trad, també amb eleccions municipals, la revista "La Fullaraca" publica un informe econòmic que avalua en poc més de 3.000 milions de ptes. la recuperació de la concessió de l'autopista. Els partits polítics, en plena campanya electo ral, recolzen la idea.

El MOPU treu a informació pública un estudi previ amb sis propostes de vcariant (una per Sant Daniel i cinc pel pla, dues d'aquestes adossades a l'autopista). La resposta dels nou munici pis afectats és clara: no a una variant que passi per Sant Daniel i les Gavarres, sí a negociar la recuperació de l'autopista.

Tot fa pensar que l'oposició de tots els ajuntaments a una variant per la vall de Sant Daniel serà una pressió suficient davant el MOPU. L'ajuntament gironí encarrega un pla especial de protecció de la Vall de Sant Daniel i l'aprova la primavera de 1985: no s'hi pot construir ni tan sols una pista forestal, i en cap cas una carretera. Tot sembla lligat i ben lligat: Les pro meses de dimissió de l'alcalde de Girona Joaquim Nadal, President de la Federació Catalana de Municipis i pes pesant del PSC/PSOE, si la variant afectés Sant Daniel, fan que els ciutadans de Girona es desmobilitzin tranquils i confiats.

12/9/85 a 17/3/87: Es consuma l'ensarronada

El temor corprèn els gironins quan Sáenz de Cosculluela substitueix Julián Campo davant del MOPU: segons ell, recuperar una part de la concessió d'ACESA és innegociable (qui l'ha vist i qui el veu, amb el peatge a l'autovia del Maresme). Els ciutadans confien, però en Joaquim Nadal:

"Una condició de la variant és que no afecti la vall de Sant Daniel, una segona que no afecti les Gavarres, ni Campdorà, ni les deveses de Salt" (Punt Diari, 31/5/85).

"Tant la vall de Sant Daniel com l'àmbit d'influència del pla especial del sector són innegociables" (Punt Diari, 27/5/86)

Joaquim Nadal s'entrevista a Madrid amb el ministre Cos culluela i torna transfigurat. A partir d'aquell moment, es converteix en el principal defensor de l'opció est. Les flori tures lingüístiques per autojustificar/se són dignes de Pinito del Oro: "No passarà per Sant Daniel, sinó per les Gavarres". Es com dir que la Costa Brava no està banyada per la Mediterrània, sinó pel golf de Lleó.

La culminació de l'ensarronada als gironins es consuma el 17 de març de 1987: Joaquim Nadal, Cosculluela i el Governador Civil, acompanyats dels mateixos alcaldes que el juliol del 1983 prenien acords contra la variant per Sant Daniel, brinden amb xampany el consens per un traçat de condemna definitivament la vall: "De les solucions per l'est, aquesta és la millor possible" (Nadal). "El MOPU serà delicat, estricte i escrupulós en el tractament de tots els valors mediambientals de la Vall" (Cos culluela).

L'oposició a la variant est es reorganitza

Les primeres mobilitzacions comencen a inicis de 1988. Molts ciutadans encara no es creuen el canvi de postura de Joaquim Nadal, i el consideren el millor defensor de la vall.

La constitució de la COORDINADORA N/II PER L'AUTOPISTA dóna una nova empenta per aglutinar les veus discordants amb el pro jecte del MOPU. A les accions populars segueix la presentació de dos informes ben elaborats: el preu de l'alliberament de l'auto pista i com inquibir/hi el nou trànsit sense col.lapsar/la.

La tardor de 1988 es publica l'estudi econòmic: alliberar una mica més de 18 km. d'autopista entre Medinyà i Fornells val 11.000 milions. La proposta, però, no és pagar aquesta quantitat en efectiu, sinó en un allargament de la concessió en el temps calculat perquè la concessionària obtingués uns beneficis equiva lents: l'estat obtindria gratuïtament l'alliberament de l'auto pista entre Medinyà i Fornells a canvi d'allargar la concessió en 1 any i 218 dies: menys de 20 mesos.

El següent pas de la COORDINADORA va encara més enllà. Malgrat que el percentatge de trànsit de pas per Girona és només el 10 % del total (enquestes d'INTRA i MOPU), es vol desarmar totalment el possible retret que un trànsit afegit col.lapsaria l'autopista. I novament es troba una solució original: tècnica ment és viable construir un tercer carril en tot el traçat del tram alliberat sense expropiar ni un sol metre quadrat de te rreny. Els arguments de Salt en contra de la "solució autopista" no tenen ja raó de ser.

A més, es resol de manera enginyosa l'enllaç de Medinyà amb la carretera de Palamós: el fan sortir l'altura del polígon industrial de Celrà, alliberant del trànsit de pas el nucli urbà, i atravessa el Ter en terreny planer, sense afectar cap indret de vàlua específica.

Aquest estudi es fa públic a primers d'abril de 1989, i és entregat a la Direcció General de Carreteres de la Generalitat, a la Demarcació de Carreteres de l'Estat del MOPU i a l'Ajuntament de Girona. Ningú no gosa criticar/lo. I un argument d'allò més concluent quan de diners públics es tracta: és 1.100 milions més econòmic que no la variant est.

Els successius intents de salvar la cara

Quan la COORDINADORA presenta públicament el projecte que ni ajuntaments ni MOPU accepten tenir, es produeix una ràpida reac ció de l'Administració per salvar la cara: quan se'ls diu que no contemplen cap protecció acurada de Sant Daniel, s'encarrega un estudi de "repercussions ambientals" a Joan Senent. Quan es demostra científicament que aquest no aporta res, l'Ajuntament gironí encarrega un nou estudi a universitaris i naturalistes locals. Com aquests posen el llistó massa alt, només s'accepta una entre una vintena de mesures correctores.

A l'hora de la veritat, només queda clara una cosa: el MOPU no vol complir el tràmit d'exposició pública del projecte ni pretén acomplir la normativa europea, espanyola i catalana que l'obliga a presentar (i sotmetre també a informació pública) un Estudi d'Impacte Ambiental.

I no els falta la raó als opositors a la variant est: mentre el MOPU diu que ja n'hi ha prou amb l'exposició de l'estudi previ el 1983, el ple de l'ajuntament gironí reclamava el 14 de juny de 1988 l'exposició pública del projecte. Una desgraciada contradic ció que deixa en ridícul les dues administracions.

Tots fan de Ponç Pilat

Mentre el malestar ciutadà creix, les diferents administra cions se'n renten les mans i es posen a resguard d'allò que saben passarà.

El 30/1/89 Jacint Mateu, Director General del Medi Ambient de la Generalitat, declara que "desconec el traçat i el projecte de variant. En el seu moment, quan coneguem a fons el tema, direm allò que competencialment hàgim de dir". El Decret 114/88 d'Ava luació d'Impacte Ambiental obliga la Generalitat a exigir/lo, i a més la Vall de Sant Daniel està inclosa en el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural).

Un altre acord compromet directament l'executiu català: Per acord unànim el Parlament de Catalunya de 13 abril de 1989 decla ra que s'haurà d'exigir l'estudi d'impacte ambiental a tota obra pública d'una altra administració que es faci a Catalunya. I finalment, l'article 10 de la Ley 25/88 de Carreteras obliga al MOPU a trametre l'estudi a "las Comunidades Autónomas afectadas", que poden obligar el MOPU a "la modificación o revisión del planeamiento urbanístico afectado".

El 9 de maig de l'any passat l'ajuntament de Girona feia marxa enrera a l'acord de juliol de 1983 pel qual es mostrava contrari al pas de la variant per Sant Daniel. Aquesta vegada, però, l'acord no és unànim: només el grup socialista vota a favor. El ple acaba amb crits i aldarulls, imatges que s'aprofi taren per intentar equiparar l'oposició a grups violents i anti democràtics.

Els darrers esdeveniments

Ben segur que l'Administració pensava que el dia que una màquina comencés a obrir camí es disoldria com un terrós de sucre l'oposició a la variant. De fet, a aquesta no semblava quedar/li més que esperar la resolució del recurs contenciós presentat, el desembre de 1989, i pregar perquè l'ensopiment crònic de la justícia espanyola no retardés la sentència fins que el MOPU hagués consumat l'obra.

Els opositors, especialment la COORDINADORA, han sorprés a tothom. Quan portaven gairebé un any en estat d'hivernació, han aparegut, i amb força, justament cinc dies abans de l'aparició de la primera màquina. Com diria un dels seus portaveus "és absurd cremar/se fent actes i comunicats quan la pròpia Administració manté un discret silenci. Quan arribi l'hora, ens farem notar".

Per arrodonir l'efecte sorpresa, l'Administració va jugar una carta poc ètica, però que els hauria reportat una gran avan tatge: en roda de premsa s'anuncia l'inici de les obres per al 14 de novembre. La primera màquina, però, es presenta a l'obra el 29 d'octubre, dia de Sant Narcís, quan Girona es troba en plena festa Major: no hi havia nocturnitat, però sí premeditació i alevosia.

Els sorpresos, però, varen ser els treballadors d'OCIFE (Unió Temporal d'Empreses d'Ocisa i Ferrovial, les empreses ad judicatàries de les obres): quan creien poder començar amb tran quil.litat, s'adonaren que les fites que marcaven el traçat de les excavadores havien desaparegut.

A aquest acte de la COORDINADORA en varen seguir d'altres: paralització pacífica de les obres, recollida sistemàtica de fites en el traçat, accions diverses per retardar la tala dels boscos en el traçat, accions al carrer, aconseguir que el 97 % dels estudiants universitaris i de secundària de Girona facin vaga i 2.000 es desplacin a la zona d'obres per plantar/hi 1.000 arbres ... despertar, a la fi, la còmoda consciència del ciutadà gironí.

Possiblement la variant est sigui algun dia realitat. Proba blement algun dia una sentència declararà nul tot el projecte, però Sant Daniel ja no serà més que un record: la pressió urba nística cap al darrer espai natural de què disposen els gironins a cinc minuts de la Catedral l'haurà anorreat completament.

Quan algú consulti la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, descobrirà que el llavors professor Joaquim Nadal i Farreras sí sabia que Sant Daniel i les Gavarres eren la mateixa cosa ("vall de Sant Daniel, territori d'orografia molt accidenta da, contrafort nordoccidental de les Gavarres...") i encara la podia descriure així: "La bellesa del paisatge i l'abundància de deus d'aigua han contribuït a donar a Sant Daniel el paper de zona d'esbarjo i passeig per als gironins".

La nova edició de la Gran Enciclopèdia ja no és tan bucòli ca. No el signa ningú, ha passat de 33 ratlles descriptives a 12, i no té deus d'aigua, ni paisatges bells ni forma part de les Gavarres. Així es reescriu la història.

Els gironins, però, es resisteixen a perdre la seva vall. I el dia 13 de desembre podran dir/ho novament: la COORDINADORA els ha convocat a manifestar/se, per tercer any consecutiu i, proba blement, com a darrera oportunitat. Molts d'ells confien que la vall de Sant Daniel arribarà viva a la tercera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Josep Planas i Gamundi