Xerrada a Can Ninetes. Festa Major de Santa Eugènia (07/09/1998)

La variant del Güell

La meva experiència com a gironí interessat per defensar el respecte al nostre entorn en front de la moda, vigent encara, de treure el màxim benefici del nostre entorn, començà a mitjan dels anys 70.

En nostre entorn, mal anomenat medi ambient, és l’àmbit on vivim i les relacions que s’hi generen: no és només l’aigua, l’aire, la natura, els animals o les plantes això ja es regula sol.

Allò que trenca l’autoregulació de la natura és l’acció de l’home la natura ja no és allò que cal respectar perquè ens dóna la vida, sinó que és una força que cal dominar i posar al nostre servei per treure’n el màxim benefici.

Ens anomenaven despectivament ecologistes, sinònim, llavors, de partidaris de tornar a l’època de les cavernes: ens deien conservadors, enemics del progrés, i el modus vivendi que predicàvem –deien- era suplir la bombeta per l’espelma.

Ha plogut molt des de llavors: no es construeixen més centrals nuclears i encara gaudim de llum; hi ha parcs i zones protegides i les poblacions veïnes en viuen millor que si s’haguéssin urbanitzat; es recicla una part encara petita de les deixalles, però els ciutadans ja han assumit que és millor reutilitzar o reciclar que llençar i fabricar de nou.

Aquella definició de progrés, que fa una trentena d’anys era rebutjada per la classe política, ha estat assimilada pels partits i afegida, no sempre de bon grat o ben entesa, als seus programes polítics. Dóna vots, i això és prioritari. La teoria ha canviat, però les maneres no.

Ho vaig viure com actor en el cas de la variant de Sant Daniel. Ho he seguit com a lector en el cas de la variant del Güell.

Permeteu-me felicitar-vos, malgrat no haver aconseguit d’evitar una nova via ràpida al poble.I permeteu-me, també, no entrar en una anàlisi del projecte de l’Ajuntament que executa el Ministeri de Foment i de les vostres alternatives: en sabeu més vosaltres que jo.

Els conceptes

Des de l’administració s’ha parlat sempre de la “frontissa del Güell”. Els veïns de Santa Eugènia sempre l’heu anomenada, amb més propietat, variant del Güell.

De fet, tal com està projectada, és una variant urbana, el que a Barcelona en diuen “rondes”, abans “cinturons de ronda” (via pública que volta totalment o parcialment una població tot enllaçant les carreteres que hi aflueixen).
Més exacte que frontissa = articulació.

Evidentment, si partim del concepte Girona, és una ronda: volta parcialment (pel sector oest) la ciutat. Partim del concepte poble de Santa Eugènia: no és una ronda, sinó una navallada que parteix just pel mig l’àrea urbana.

Em resisteixo també a anomenar passeig d’Olot a allò que només és l’avinguda d’Olot. Un passeig és “una via d’una certa amplada, generalment amb arbres, destinada originalment a passejar-hi”. Dir-ne avinguda no queda tan bonic, però és més propi: un carrer ample amb arbres.

Tampoc queda clar què es farà a les interseccions. Segons l’enciclopèdia, un “giratori” és el moviment que té lloc segons un cercle o una espiral, o moure’s al voltant d’un eix”. La moda d’aquestes “coses” ovalades la vàrem començar a tastar els usuaris de l’accés nord a Girona pel rellotge de la Devesa. Potser és per confirmar l’èxit que ara en repeteixen el disseny.

Els paral.lelismes amb la variant de Sant Daniel

L’àrea d’influència de Girona està marcada pel terreny que ocupa: una plana que limita a l’est per les estribacions de les Gavarres, al nord pel congost del Ter. Per si fos poc, diversos rius creuen l’àrea urbana i en dificulten, a més de les comunicacions de pas, les comunicacions entre els diferents barris.

El problema de l’administració central és com solucionar el trànsit de pas: una ciutat és una nosa en el traçat d’una carretera estatal. El trànsit de llarg recorregut és majoritàriament en la direcció nord-sud. Si per l’oest hi ha una via de peatge (l’autopista), la via lliure de peatge es farà per l’est.

El problema de l’administració autonòmica és com solucionar la connexió entre les vies de la seva competència que conflueixen o surten de Girona: les carreteres de Santa Coloma (menys urgent per l’eix), Anglès (ja ho soluciona en part l’avinguda d’Olot), Sant Gregori (ja hi ha en pont de Fontejau) o Banyoles (ja hi ha els accessos nord a Girona). Només cal una via que les relligui: pel pla de Montfullà i un pont sobre el Ter, però no hi ha pressa.

El problema de l’administració local és com articular (per això en diuen frontissa) el trànsit dels moviments interns de Girona i dels ciutadans dels pobles veïns qui hi conflueixen. D’aquí l’avinguda d’Olot (eix est-ost inacabat de Montilivi a La Creueta). D’aquí la ronda-variant del Güell (eix interior nord-sud, per descongestionar el carrer de Barcelona, obsolet per a aquesta funció). I d’aquí els futurs eixos est-oest per Can Gibert del Pla (de l’avinguda Marquès de Camps de Salt per Can Gibert fins a la N-II), o per les hortes i deveses de Santa Eugènia i Salt cap a l’oest...

De perquè ningú no fa res, però tampoc no diu res, de la reserva de terrenys entre Salt i Santa Eugènia... potser ens trauran de dubtes quan es conegui la ubicació definitiva de l’estació del TGV i per on enllaçarà aquesta amb el traçat general.

Penseu, però, que a l’administració li fa mal qua algú s’oposi frontalment a un seu projecte. De fet (i és en part culpa nostra perquè els ho hem permès) els polítics que ocupen un càrrec electe no es limiten a gestionar les necessitats dels ciutadans que els han elegit, sinó que es creuen autoritzats a fer i desfer en nom (i, si cal, en contra) dels ciutadans a qui haurien d’escoltar.

I sovint, massa sovint, quan des del teixit social se’ls diu que no, que així no, que millor d’una altra manera, no només no se’ls escolta, sinó que se’ls desautoritza. I per revestir el despreci a l’opinió popular, s’esgrimeixen algunes compensacions: les mesures mediambientals o el pont de Fontejau (font dels problemes actuals de Santa Eugènia) en el cas de la variant de Sant Daniel, un centre cívic on s’han invertit 107 milions, una biblioteca de barri, un futur centre cultural a les naus industrials del costat o una piscina coberta.

I, amb poques modificacions, l’alcalde de Girona haurà tingut aquella variant pel Güell que va proposar al ministre Sáenz de Cosculluela el 23/12/85 i que tothom li va rebutjar.

L’any 1992 vaig escriure un article de balanç de com havia anat l’acció ciutadana per evitar la construcció de la variant de Sant Daniel. Destacava, i segueixo creient-hi malgrat no haver-la evitat, que la violència no soluciona cap problema. La no-violència activa, que coordina la presentació d’alternatives objectives i raonades, la mobilització dels ciutadans, les accions al carrer, el monòleg públic contra les orelles sordes de l’administració que no administra, sinó que imposa... el teixit social, un dia o altre, començarà a ser escoltat, i que ens construeixin la ronda del Güell, com varen construir la variant de Sant Daniel, no ha de fer-nos abandonar.

Permeteu-me, abans de passar al diàleg, que us llegeixi el darrer apartat d’aquell article. Podreu comprovar que en alguna cosa em vaig equivocar: potser, i no és el meu cas, hi ha persones a qui el seu tarannà no els permet de reconèixer que no estan en possessió de la veritat absoluta. Potser comença a convenir-nos un canvi generacional en les estructures de govern.

L’apartat el titolava

Ha valgut la pena?

Aquell qui s’apunta a una lluita puntual (perquè sempre emprem un llenguatge tan bel.licista?) i ho fa amb l’unic objectiu de guanyar-la, acabarà ben segur esclafat contra el mur de l’Administració (de fet, sempre lluitem contra decisions de l’administració, sigui local, autonòmica, central, tributària, militar...).

Lluites a més llarg termini o d’objectius més amplis tenen ja més perspectives: mentre no s’aconsegueix l’èxit final, s’assaboreixen els petits èxits quotidians... L’oposició a la variant est ha permès, sempre segons aquest segon enfoc, plantejaments saludables per al teixit social gironí:

· L’Administració, sobretot la local, té clar que a partir d’ara haurà de replantejar-se segons quins hàbits d’actuació quan un moviment ciutadà expressi el seu rebuig a un projecte concret.

· A quinze anys de l’adveniment d’aquesta democràcia, és saludable constatar que els ciutadans no confien a ulls clucs en els seus polítics, i poden mobilitzar-se per una idea de la que no treuran cap profit material.

· Els amics i amigues que hem fet durant aquests sis anys no tenen preu, i només per això ja pagava la pena.