UNA VICTÒRIA PÍRRICA

A principis dels anys vuitanta es va plantejar seriosament la construcció d'una variant a Girona. Aquest fet va desfermar un seguit de propostes i contrapropostes governamentals que amagaven, gairebé totes, raons ocultes que mai (o gairebé) no es varen fer públiques.

El Ministeri de Foment (llavors Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme, el MOPU) confirmava allò que tots sabem: que el camí més curt entre dos punts, Fornells i Medinyà en aquest cas, era la línia recta. Des de Madrid i damunt d'un plànol, que aquesta línia imaginària creués la vall de Sant Daniel resultava irrellevant: paratges com aquest n'hi ha a centenars a la península Ibèrica. A Girona, emperò, no en teníem cap més.

L'ajuntament de Girona, acostumat a resoldre les seves necessitats d'infraestructures a costa dels municipis veïns, no s'ha distingit mai per tractar-los en un pla d'igualtat i respecte en aquells temes que els afectaven a tots. En aquest tema tampoc no va cercar mai ni la complicitat dels municipis veïns ni la dels ciutadans de Girona. Tot va ser dat i beneït en els despatxos i corredors del MOPU.

L'ajuntament de Salt creia ingènuament que el Tren de Gran Velocitat tindria estació en el seu terme municipal. Aquesta creença els va dur a oposar-se a l'opció de l'alliberament del peatge i de l'ampliació de l'autopista. Aquesta mateixa autopista ara serà de quatre carrils, enlloc dels tres que es van proposar com alternativa a la N-II per Sant Daniel. I Salt no tindrà, a canvi, cap contraprestació.

L'ajuntament de Sarrià de Ter, com sempre, acaba també pagant tots els plats trencats. Sarrià sempre ha estat on no havia d'estar: damunt d'un pas natural, l'únic pas natural, que comunica pel pla aquest punt de la península amb Europa. Una mirada a la imatge que ofereix Google no deixa lloc a dubtes: totes les xarxes de comunicacions han de passar pel mateix punt.

S'ha de deixar constància del miracle d'Acesa-Abertis. Aquesta empresa aconseguirà passar de 2 a 4 carrils per sentit l'autopista, sense expropiar cap terreny. Quan la Coordinadora N-II per l'Autopista va proposar -demostrant-ne la viabilitat amb un estudi tècnic - que n'hi podien passar tres, cap administració no va voler donar credibilitat a l'aposta. Qui expropiarà terrenys, i afectarà molt més encara la vida de ciutadans de Sarrià de Ter i de Sant Julià de Ramis és el TGV.

Als ciutadans no ens queda sinó donar les gràcies i felicitar a aquells milers de persones que van donar el seu suport a la campanya de la N-II per l'autopista. Mai fins aquells moment no s'havia mobilitzat tanta gent als carrers de Girona. Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més. Ens sentim orgullosos d'aquella campanya. Això no deixa que no veiem, amb la perspectiva dels anys, quins són els errors que potser vàrem cometre: potser podríem haver explicat millor la nostra alternativa, potser podríem haver establert més complicitats. No ens enganyem, ho podríem haver fet millor però la maquinària era segurament massa poderosa per aturar-la. No hi ha res de que penedir-se: vàrem aprendre molt i vàrem créixer, vàrem reeixir en la defensa de la nostra dignitat i, a més, d'aquelles assemblees i mobilitzacions n'han sorgit amistats i relacions que perduren en el temps. Això ja no ens ho treu ningú.

Per altra banda, els fets ens han donat la raó. Fins i tot el mateix ministre Borrell el dia que inaugurava la variant a Sant Daniel ens la va donar. Malauradament per a la Vall i per a Girona, tenir la raó i que ens la reconeguin no va aturar el procés.

Voldríem que aquesta recopilació, tant objectiva com ens ha estat possible, servís com a homenatge als actors de les mobilitzacions d'aquells anys, tant si van tenir un paper protagonista com si simplement ens van donar el seu suport amb la seva presència a les manifestacions o amb la seva signatura.

També creiem que tota aquesta informació pot figurar en qualsevol banc de bones pràctiques. Si la riquesa d'idees, de propostes i d'accions pot servir en d'altres contextos i amb altres campanyes, ens en donarem per satisfets.

Que finalment la N-II acabi passant per l'autopista, ja ho hem dit, no ens consola. La Vall de Sant Daniel n'ha estat la víctima innocent a qui ningú no demanarà mai perdó.